1.1 Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l'àmbit escolar (Contacte de llengües)

1.1 Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l'àmbit escolar

Per començar el temari anem a estudiar unes quantes definicions necessàries per analitzar la nostra realitat lingüística.

Llenguatge: Capacitat que tenim els humans per a comunicar-nos amb un codi. Podem fer ús de llenguatge des de el naixement.

Podem analitzar aquest segons els seus elements interns i externs.

• Elements interns: 
• Estructura lingüística: Conjunts de mecanismes de funcionament d'una llengua. Ací trobem la fonètica, la fonologia, el lèxic, les regles morfosintàctiques i les regles ortogràfiques, etc. 
• Elements externs: 
• Ací estudiem les relacions que hi ha entre llengua i societat i les condicions d'existència d'una llengua. La sociolingüística és la encarregada d'estudiar aquests elements externs. 

A la nostra tasca ens anem a centrar més en els aspectes que son objectiu d'estudi de la sociolingüística, on veurem les definicions que
donen nom a aquest apartat: el monolingüisme/bilingüisme, la diglòssia i la substitució lingüística.

• Monolingüisme: És la existència d'una sola comunitat lingüística a un estat. No parlem de monolingüisme quan un estat només accepta una llengua, discriminant d'altres que sí tenen lloc a aquest. Per tant i considerant que hi han més de 6000 llengües al món, el monolingüisme és pràcticament impossible, sempre hi haurà contacte entre dues llengües diferents. 

Aleshores dins d'aquestes llengües ens trobem amb tres classificacions: 

• Llengües dominants: Aquelles llengües que son imposades a un mateix estat per damunt d'altres llengües. És la llengua oficial de l'estat. Ex: Espanyol, Francés, Angles, etc. 
• Llengües minoritàries: Compten amb un nombre reduït de parlants. No per això deixen no poden ser llengües dominants. És el cas per exemple del noruec, que amb només 4,5 milions de parlants (front als 11 milions de parlants catalans) és la llengua dominant de Noruega. 
• Llengües minoritzades: Són aquelles llengües que pateixen la interposició d'un altra llengua. És el cas de la nostra llengua, el català.

Per tant la nostra situació lingüística (com la de la majoria d'estats) és el bilingüisme. Entenem per aquest com a la situació lingüística on a un mateix estat es parla dues llengües al mateix nivell lingüístic. Com és clar, aquesta definició suscita polèmica ja que la realitat és un altra. Així doncs anem a dividir aquest terme en tres: 

• Bilingüisme individual: La capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. 
• Segons el grau d'ús de la llengua pot ser passiu (l'entén però no l'utilitza) o actiu(el parla i l'escriu). 
• Segons el grau de domini de les llengües pot ser simètric (domina les dues llengües per igual) o asimètric (és més hàbil amb una llengua que amb l'altra). 
• Segons la motivació psicològica pot ser instrumental (l'aprèn per motius laborals o econòmics) o integratiu (és el cas dels immigrants). 
• Bilingüisme social: És on s'empren dues llengües segons les situacions on es troba el parlant. Mirant aquest aspecte, aquesta situació crea un conflicte entre dues llengües, on apareix una desigualtat que abocarà a la desaparició d'una de les llengües. 
• Bilingüisme territorial: Es dona quan un mateix territori està delimitat per dues zones on domina una llengua diferent a cadascuna. És el cas de la Comunitat Valenciana, on la part costera és catalanoparlant i la zona interior és castellanoparlant.

Aleshores per poder estudiar millor aquesta situació de bilingüisme anem a introduir els conceptes de diglòssia, conflicte lingüístic i substitució lingüística.

• Diglòssia: És una situació on conviuen dues llengües, on una s'utilitza a texts administratius i formals (prestigi alt) i l'altra es utilitzada com a llengua vernacla parlada (prestigi baix). Açò ens aboca a les següents situacions de diglòssia: 
• Diglòssia i bilingüisme: Qualsevol parlant es capaç d'utilitzar les dues llengües depenent de la situació en la que es trobe. 
• Diglòssia sense bilingüisme: Les classes altes de la societat utilitzen una llengua com a segell de distinció. 
• Bilingüisme sense diglòssia: És quan una persona decideix aprendre un altre idioma per pròpia voluntat, però no incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia. 
• Ni bilingüisme ni diglòssia: És la situació de comunitats monolingües o estats monolingües. 
• Substitució lingüística: Te lloc quan existeix un conflicte entre dues llengües que estan en contacte, el que origina una situació de competència entre aquestes i una acaba envaint tots els àmbits d'ús de l'altra. Açò té com a conseqüència més probable que una de les dues llengües acaba desapareixent. L'única manera d'evitar aquesta desaparició és normalitzar la llengua. Aquesta normalització de la llengua pretén fer desaparèixer el conflicte entre les dues llengües i crear una situació de cohesió de la comunitat lingüística. Per a dur a terme aquest procés hi han dos aspectes inseparables: la normativització (codificació de la llengua) i la intervenció sociopolítica, creant polítiques lingüístiques per a la conservació de la llengua.