Més conegudes com a "les normes de Castelló", aquestes son unes normes escrites per les més importants personalitats de la llengua valenciana a l'any 1932 amb la finalitat de normativitzar el idioma utilitzat a tot el territori Valencià. Va ser el 21 de desembre d'aquest mateix any quan importants associacions polítiques i de la llengua , encapçalats per Pompeu Fabra, aprovaren aquestes normes que intentaven unificar totes les variants dialectals parlades al nostre territori durant aquells anys, les quals cada vegada es barrejaven més amb el castellà.
La llista de associacions i persones que signaren aquest document va ser: 14 entitats culturals, com la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Agrupació Valencianista Republicana; personalitats encapçalades per Lluís Fullana —un "antic dissident de bona fe", segons Enric Valor, que va donar exemple «essent-ne el primer firmant»— i Lluís Revest, màximes "autoritats" lingüístiques del moment, i d'altres noms destacats com ara Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó, Manuel Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres, Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, i així fins a 61.Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc "es perfeccionava la morfologia de l'idioma, es depurava i s'enriquia el lèxic i s'afinava la sintaxi", com diu Valor.
La publicació d'aquestes normes va més enllà de la unificació de criteris per a la parla i la escriptura del valencià, ja que la publicació d'aquestes va suposar l'inici cap a la normalització de la llengua. Una llengua que ha sigut parlada al nostre territori durant molts segles i que, per conseqüència de conviure amb un altra llengua amb més pes al país, el castellà, la nostra es trobava en un inevitable procés de desaparició dels nostres carrers. Aquest perill encara avui està molt present a la nostra societat, però, si alguna cosa ens van ensenyar aquestes persones que treballaren per a la publicació d'aquestes normes és que tenim que lluitar per conservar la nostra llengua. I aquesta lluita te que venir tant per part dels habitants de ciutats i pobles de la nostra comunitat com de les nostres figures polítiques i administratives que regulen les legislacions al nostre territori. Es veritat que aquesta última part últimament pareix que esta perden l'amor per aquesta llengua però per a això estem nosaltres ací, per recordar-ho sempre que aquests baixen els braços, ja que al igual que jo hi han moltíssims valencians i valencianes que amen la seua llengua i no volen que els seus fills i nets deixen de parlar-la.
Per finalitzar aquesta entrada vos deixe els documents originals escanejats per a que podeu divisar aquest símbol de la cultura valenciana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada